T'escric el que vulguis

només m'ho has de dir

Sembla que sí

La vida ens posa a prova de tant en tant. I jo tinc la sensació que els últims mesos, 3 o 4, visc en una prova constant. Noto que cada dia és completament diferent a l’anterior, i vista la tendència, vaig a dormir sabent que l’endemà serà completament diferent al dia que s’acaba. I què faig? Doncs ho gaudeixo. Tant com puc.

Algú diu que és més divertit, d’altres diuen, ostres quina mandra, amb lo bé que s’està vivint amb tranquil·litat. Segurament sí. Però si no visc ara en aquesta mena de muntanya russa, quan ho faré? Ho gaudiré fins al final. Sortir de l’anomenada zona de confort té els seus riscos però és molt més emocionant viure així que assegut al sofà, no?

Les raons per les quals la meva vida està en aquest punt d’incertesa constant me’ls guardo per mi. Només us diré que m’ho estic passant molt bé!

Ja no són el que eren

Aquesta nit passada hem canviat l’hora, a les 3 eren les 2 com es diu popularment. Les raons especialment econòmiques del canvi d’hora cada sis mesos ja les sabem però avui, avui ha estat diferent. El canvi d’hora d’aquesta tardor ha estat fred (i no ho dic per les temperatures, que han baixat fins a punts realment freds…). Ho dic perquè ara els canvis d’hora són senzills, simples, fàcils, immediats. Ja no hem de fer res. No hem de canviar l’hora d’enlloc.

Anys enrere, i no fa pas masses, el canvi d’hora suposava una espècie de desfalc emocional i temporal que havies de solucionar en només un diumenge. Avui no, perquè ja no l’has de canviar l’hora, es canvia sola. Els telèfons mòbils, que són els nostres despertadors, canvien sols l’hora perquè ho fan via internet. Recordo quan abans ens entreteníem a canviar l’hora de tots els rellotges de casa, els de mà fent rodar aquella petita peça que rodona que costava una mica, els de paret, despenjant-los i comprovant que hi has posat l’hora correcte… era com el ritual de cada sis mesos.

Ara visc amb un telèfon mòbil i una tele que canvien sols l’hora i no tinc cap rellotge de paret que funcioni (culpa de les piles, que es gasten massa ràpid). Tampoc utilitzo rellotges de mà, així que avui, per mi, ha estat un dia més. Ni tan sols he notat que he dormit una hora més (benvinguda sigui!), però m’he llevat a l’hora que m’havia de llevar (hora nova). 

En fi, que per mi els canvis d’hora han perdut tota la gràcia, ja no són el que eren. 

Tot va molt millor si estem contents

Ho diu un dels temes, “Tots som els millors”, de l’últim disc de Pau Vallvé que, sigui dit de passada, és una obra d’art (De bosc, es diu). I la frase encara continua dient “tots estem contents si ens va millor”. 

Hi ha una altra frase molt bona que diu que la vida és allò que et passa mentre esperes que et passi alguna cosa. Per qüestions que no venen al cas, jo no fa massa anys que visc així, aprofitant el moment, gaudint de cada petita cosa que em passa. Perquè la vida és molt bonica i si ens passem els dies, els mesos, perseguint objectius i patint només per arribar “allà”, ens perdem tota una llista de detalls preciosos que són excepcionals i que hauríem de valorar.

No us encanta llevar-vos d’hora i notar com l’aire xoca contra la vostra cara i el sol penetra en els vostres ulls? A mi sí. M’encanta notar que estic viva i que hi ha mil històries per descobrir, mil llocs on anar i mil persones per conèixer. 

Perquè passi el que hagi de passar, ja passarà, sigui bo o dolent. Però ja passarà. I tornant al títol d’aquesta entrada, tot va molt millor si estem contents. A veure si n’aprenem, que falta ens fa. 

 

 

Un dia com avui a Sant Sadurní d’Anoia

El dia del Pilar a Sant Sadurní ningú recorda la “fiesta nacional”, no hi ha cap bandera per enlloc, ni tan sols enguany, que sembla que els ànims estan més caldejats. El 12-O sadurninenc es tenyeix de cava i bombolles. És la festa de les caves. El poble està ple de gent, venen de tot arreu, però majoritàriament de la província de Barcelona. Les caves de Sant Sadurní obren les seves portes a tothom qui vulgui visitar-les gratuïtament. I, què voleu que us digui, es fa una festa bonica i simpàtica. 

Ho visc fa uns anys des de dins, des del funcionament d’una cava, des de les pròpies visites. Tinc el plaer d’ensenyar les caves a qui les vol visitar el 12 d’Octubre. I m’agrada, m’agrada molt. M’agrada explicar a qui ens visita què fem i com ho fem. I sobretot, transmetre l’amor amb el que fem les coses a Sant Sadurní. 

A Sant Sadurní, el 12-O ens oblidem de tot, sobretot dels colors de les banderes. Però aquest any hi ha hagut un tema de conversa recurrent. El futur del país i la possible independència de Catalunya faran que el 12-O sadurninenc desaparegui? Alguns optimistes asseguren que això no desapareixerà mai, encara que Catalunya sigui independent, que si convé, ho traslladarem a l’11 de setembre. Haurem d’esperar per veure què passa. El que sí que tinc clar és que, a Sant Sadurní, no deixarem mai de brindar amb cava. Sigui quin sigui el motiu. Visca el Cava! 

Imatge

Trobar-te les veïnes o perdre la noció del temps

Surto a passejar el gos i, per capricis de l’atzar, ens trobem, en qüestió de deu minuts, 4 veïnes del mateix carrer. Són quarts de 9 del vespre i sembla que a cap de nosaltres ens esperen a casa. Els temes de conversa són dispars: de les caques de gos que ens trobem fa dies al mig del carrer i que no sabem de quin gos són (asseguro que no és el meu), anem als sopars de barri que fa tants anys que van deixar de fer-se, passant pel mal de cap que sembla que a alguna de les presents li provoca el fet d’estar ovulant.

En fi, que si quatre dones, així d’entrada, ja som perilloses, imagineu quatre dones relaxades, en un moment del dia on ja està tot fet, amb una temperatura ideal (qui diria que som a les portes de novembre?) i, sigui dit de passada, al mig del millor barri del poble, on no hi passa ni un cotxe i al carrer s’hi està de perles. 

És en aquests moments quan deixem de mirar el rellotge i no tenim cap pressa per marxar. És llavors quan la vida es més que bonica que mai i sóc feliç. I és precisament en aquest punt quan una jugada divina ens espatlla el moment. Es posa a ploure, sense avisar, sense les quatre gotes de rigor, ni tan sols perquè tinguem temps de posar-nos sota cobert sense mullar-nos. 

Correm cap a casa, evidentment. Avui algú s’ha quedat sense el passeig nocturn. Demà haurem d’ampliar el del matí. 

Image

 

Una imperiosa necessitat

De vegades tens aquella imperiosa necessitat de donar un cop de mà a algú que aparentment no forma part de la teva vida d’una forma habitual.

Segurament tu mai llegiràs això ni sabràs que t’ho he escrit però tu avui m’has fet adonar que com a humans que som o se suposa que som, tenim una part d’humanitat que, en diferents graus, vol sortir de tant en tant a fer una ullada. I aquesta mica d’humanitat que tothom deu considerar normal però que cada cop està menys de moda, és allò que ens distingeix de la resta d’espècies (a priori). Repeteixo, en diferents graus, és a dir, alguns més que altres, que la humanitat és molt escassa.

I avui, no sé perquè, he sentit una necessitat brutal de dir-te: ei, estic aquí, demana’m el que vulguis, vull ajudar-te. I ho he fet, però amb la boca petita, molt petita, perquè el meu cap em deia que no era jo qui t’havia d’ajudar, que tu ja tens la teva vida, i imagino que deus tenir a qui recórrer quan tens un problema. Però jo vull ser-hi, a la teva vida. No sé perquè, però vull ser-hi, i per això sento que vull ajudar-te. Perquè diria que jo també et vull a la meva vida.

“Tinieblas, por fin”, o gràcies Ramon

“Tinieblas, por fin” és el nom del darrer disc de The New Raemon (Ramon Rodriguez). Aquest home sap com fer-me emocionar. Des del seu primer disc “Tú, Garfunkel” que hi estic enganxada del tot. És com una medicina. Em desperta emocions ocultes i em transporta a llocs impossibles. Em fa somriure tant que, només per això, ja podrien fer-li un monument. És l’únic músic que m’ha fet caure alguna llàgrima en un dels seus concerts. És un music total, complet.

Aquest darrer treball ha estat més que esperat. Anunciat de fa mesos pel setembre d’aquest any, l’he arribat a desitjar tant que l’espera se m’ha fet llarga. Per una banda, perquè és ell, i només ell fa que desesperi esperant. Per altra banda perquè el tercer disc “Libre Asociación” no va ser del tot com m’esperava.

Els dos primers treballs “Tú, Garfunkel” y “La dimensión desconocida” van ratllar la perfecció. Són dos dels discs de la meva vida, eren frescos i potents. Eren dolços i amargs però el balanç era alegre, positiu, sensacional. El tercer disc va arribar quan tots els seus fans, com jo, esperàvem una continuació del bon rotllo que es desprenia dels dos primers. I no va ser així. El tercer disc es fosc i denota un canvi en la carrera de The New Raemon. I a banda de ser fosc, sembla que no estigui fet amb totes les ganes del món. La sensació escoltant-lo era una barreja entre decepció i comprensió. Com a fan incondicional que sóc seva vaig decidir no tenir-li-ho en compte i esperar, esperar a veure com continuava aquest crack la seva carrera.

I no m’ha tornat a decebre. Ho sabia. L’últim disc segueix essent fosc. Però és més intens, té més vida, més cos. Està fet amb més amor. O això sembla. Per això, després del descens del tercer, aquest quart ha estat més que un regal. Ha estat un Gràcies per tornar a fer-me sentir. Gràcies per no abandonar-nos.

Gràcies Ramon.

Voleu dir que no hem perdut el nord?

Voleu dir que no hem perdut el nord?

Qui és el polític que no entén que està al servei del poble? Quin d’ells no ha assumit encara que és el poble qui decideix?

Emili Duró, o la clau

Aquest home et remou. Et fa posar la pell de gallina, et fa entelar els ulls. Aquest home que, tot i lo ben vestit que va diries que l’han tret d’una pel·lícula dels anys 60, viatja per mil i un llocs per explicar que ser feliç és possible. I això que sembla tan senzill, avui dia, és més que necessari.

He tingut la sort de poder assistir a una de les seves conferències a Vilafranca del Penedès. Tot i haver vist ja algun dels seus vídeos per internet, escoltar-lo en directe ha estat una experiència única. És un home neguitós i parla tan ràpid que de vegades costa fins i tot entendre’l. Han estat dues hores i mitja de sarcasme, ironies i bon humor amb un missatge clar i concís: la teva vida és teva i si vols, seràs feliç.

Amb frases com “l’èxit es pot copiar” o “la intel·ligència ve de la humilitat”, aquest gurú ha aconseguit convèncer un auditori ple a vessar que la vida pot ser bonica. L’Emili parteix de la base que l’espècie humana viu massa anys. Que som l’espècie que pitjor ho tenim. Que als 40 diu, “la genètica t’abandona” i total, com que ja t’has reproduït, ja no hi fas res al món. I per això, diu, som l’espècie de les depressions i els estressos. Perquè vivim massa anys. I sembla que ell té la solució.

En fi, aquest lleidetà diu allò que segurament ja sabem però que necessitem que algú ens digui de tant en tant. Rep entre 6 i 8 trucades diàries per anar a fer xerrades arreu i no dóna a coll. Hem tingut la sort de veure’l a casa. Us recomano fermament els seus vídeos penjats a la xarxa.

Post Navigation

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.