“Tinieblas, por fin”, o gràcies Ramon
“Tinieblas, por fin” és el nom del darrer disc de The New Raemon (Ramon Rodriguez). Aquest home sap com fer-me emocionar. Des del seu primer disc “Tú, Garfunkel” que hi estic enganxada del tot. És com una medicina. Em desperta emocions ocultes i em transporta a llocs impossibles. Em fa somriure tant que, només per això, ja podrien fer-li un monument. És l’únic músic que m’ha fet caure alguna llàgrima en un dels seus concerts. És un music total, complet.
Aquest darrer treball ha estat més que esperat. Anunciat de fa mesos pel setembre d’aquest any, l’he arribat a desitjar tant que l’espera se m’ha fet llarga. Per una banda, perquè és ell, i només ell fa que desesperi esperant. Per altra banda perquè el tercer disc “Libre Asociación” no va ser del tot com m’esperava.
Els dos primers treballs “Tú, Garfunkel” y “La dimensión desconocida” van ratllar la perfecció. Són dos dels discs de la meva vida, eren frescos i potents. Eren dolços i amargs però el balanç era alegre, positiu, sensacional. El tercer disc va arribar quan tots els seus fans, com jo, esperàvem una continuació del bon rotllo que es desprenia dels dos primers. I no va ser així. El tercer disc es fosc i denota un canvi en la carrera de The New Raemon. I a banda de ser fosc, sembla que no estigui fet amb totes les ganes del món. La sensació escoltant-lo era una barreja entre decepció i comprensió. Com a fan incondicional que sóc seva vaig decidir no tenir-li-ho en compte i esperar, esperar a veure com continuava aquest crack la seva carrera.
I no m’ha tornat a decebre. Ho sabia. L’últim disc segueix essent fosc. Però és més intens, té més vida, més cos. Està fet amb més amor. O això sembla. Per això, després del descens del tercer, aquest quart ha estat més que un regal. Ha estat un Gràcies per tornar a fer-me sentir. Gràcies per no abandonar-nos.
Gràcies Ramon.
T'escric el que vulguis 