T'escric el que vulguis

només m'ho has de dir

Archive for the category “Quotidianitats”

Trobar-te les veïnes o perdre la noció del temps

Surto a passejar el gos i, per capricis de l’atzar, ens trobem, en qüestió de deu minuts, 4 veïnes del mateix carrer. Són quarts de 9 del vespre i sembla que a cap de nosaltres ens esperen a casa. Els temes de conversa són dispars: de les caques de gos que ens trobem fa dies al mig del carrer i que no sabem de quin gos són (asseguro que no és el meu), anem als sopars de barri que fa tants anys que van deixar de fer-se, passant pel mal de cap que sembla que a alguna de les presents li provoca el fet d’estar ovulant.

En fi, que si quatre dones, així d’entrada, ja som perilloses, imagineu quatre dones relaxades, en un moment del dia on ja està tot fet, amb una temperatura ideal (qui diria que som a les portes de novembre?) i, sigui dit de passada, al mig del millor barri del poble, on no hi passa ni un cotxe i al carrer s’hi està de perles. 

És en aquests moments quan deixem de mirar el rellotge i no tenim cap pressa per marxar. És llavors quan la vida es més que bonica que mai i sóc feliç. I és precisament en aquest punt quan una jugada divina ens espatlla el moment. Es posa a ploure, sense avisar, sense les quatre gotes de rigor, ni tan sols perquè tinguem temps de posar-nos sota cobert sense mullar-nos. 

Correm cap a casa, evidentment. Avui algú s’ha quedat sense el passeig nocturn. Demà haurem d’ampliar el del matí. 

Image

 

Anuncis

Una imperiosa necessitat

De vegades tens aquella imperiosa necessitat de donar un cop de mà a algú que aparentment no forma part de la teva vida d’una forma habitual.

Segurament tu mai llegiràs això ni sabràs que t’ho he escrit però tu avui m’has fet adonar que com a humans que som o se suposa que som, tenim una part d’humanitat que, en diferents graus, vol sortir de tant en tant a fer una ullada. I aquesta mica d’humanitat que tothom deu considerar normal però que cada cop està menys de moda, és allò que ens distingeix de la resta d’espècies (a priori). Repeteixo, en diferents graus, és a dir, alguns més que altres, que la humanitat és molt escassa.

I avui, no sé perquè, he sentit una necessitat brutal de dir-te: ei, estic aquí, demana’m el que vulguis, vull ajudar-te. I ho he fet, però amb la boca petita, molt petita, perquè el meu cap em deia que no era jo qui t’havia d’ajudar, que tu ja tens la teva vida, i imagino que deus tenir a qui recórrer quan tens un problema. Però jo vull ser-hi, a la teva vida. No sé perquè, però vull ser-hi, i per això sento que vull ajudar-te. Perquè diria que jo també et vull a la meva vida.

Post Navigation